El centre vol millorar la comunicació i fomentar la cohesió social del centre i el barri amb aquesta mesura promoguda per l’escola i l’Ampa

El CEIP Peramàs instal·la una cartellera digital

El centre vol millorar la comunicació i fomentar la cohesió social del centre i el barri amb aquesta mesura promoguda per l’escola i l’Ampa

per J. V. - fotos Mireia Martínez - 24/02/2009 13:01 (331 lectures)


El CEIP Peramàs ha instal·lat una cartellera digital a través de la qual ofereix informació de l’escola i de les seves activitats i serveis. La cartellera és una iniciativa conjunta de l’escola i de l’AMPA amb la qual es vol fomentar la cohesió social del centre i del barri. A la pantalla hi apareix informació sobre la vida escolar i els treballs que es duen a terme, els serveis i activitats complementaris del centre i del Pla educatiu entorn, i les campanyes per fomentar l’associacionisme i la participació de les famílies en activitats com els Voluntaris de l’escola o la colla gegantera, entre d’altres qüestions. Aquests continguts estan elaborats per la comunitat educativa i es van actualitzant periòdicament. La instal·lació d’aquesta pantalla ha estat possible també gràcies al suport de la secretaria d’Acció Ciutadana de la Generalitat de Catalunya i s’emmarca tant en el Pla d’Autonomia del centre com en el programa d’innovació en Noves Tecnologies que porta a terme el CEIP Peramàs, segons ha explicat la seva directora, Aurora Pérez. En aquest sentit, en les properes setmanes l’escola té previst adquirir dues pissarres digitals, i abans de finals de curs n’instal·larà dues més.

La vellesa no és qüestió d’anys, però si d’estat d’ànim

DE GENT GRAN
per Emili Ramos, secretari de l'Ass. Jubilats Mataró-Maresme

Aprenent a envellir

Tenim penjat al plafó informatiu del nostre local un text molt interessant que és com una declaració d’intencions, o més ben dit, com una lliçò de ben viure per a la gent gran. Porta per títol : “Aprenent a envellir” i és d’autor anònim doncs no hi consta el creador, ni qui ens el va proporcionar tampoc el coneix.

Té vuit apartats i em recorda, encara que de lluny, el famós epigrama del Doctor Letamendi reproduït fa uns mesos en el nostre Butlletí.

Llegint-lo te n’adones que desprèn optimisme a cabassos i que l’ha escrit una persona que, o be gaudeix d’una vellesa molt positiva o potser és un ferreny lluitador dels que es sobreposen a totes les dificultats i que, a cada caiguda s’aixeca amb la voluntat de sobreviure malgrat tot.

El primer consell ens diu: “Cuidaràs la teva aparença cada dia” i sobre aquest punt em comentava una associada que l’estava llegint: “Ja m’ho dèia l’àvia quan de joveneta m’empolainava molt – Molt be nena engalanat força i fes sempre goig, perquè les dones hem d’estar boniques sempre, de joves per esser admirades, volgudes, estimades i desitjades, i de velles per no fer llàstima.

Una mania, o potser mala costum que tenen certes persones grans és la de parlar de les seves xacres, malaties, operacions, estades a hospitals, etc.; sembla que hi trobin una morbosa complaença. Aconsella aquest escrit que deixem de dir-nos vells i de queixar-nos dels nostres mals i que siguem optimistes per sobre de tot: al mal temps bona cara, de totes passades hem de ser positius, cara alegre, bon humor i gestos amables. Això s’encomana.

La vellesa no és qüestió d’anys, però si d’estat d’ànim. Un altre bon consell: intentem esser útils als altres i així ho serem a nosaltres mateixos, espavilem-nos en tot el que puguem ajudant al proïsme amb un somriure, amb un consell, amb un servei.

Escric aquest resum com a petit homenatge al desconegut autor o autora i que hom el subscriu en la seva totalitat. Congratulem-nos de l’existència de gent com ella (o ell) i a qui de bon grat ens agradaria conèixer.

Malauradament però, s’obliden d’un capítol molt essencial: LA SEXUALITAT, i pregunto: que no hi tenim dret encara que siguem grans a una activitat sexual, tal vegada menys activa però, si més no complaent?. Emili Ramos

Quan érem joves i teniem vida laboral activa, i contributiva, que vàrem fer?: treballar, procrear, cuidar la família i millorar tant com poguerem la s

DE GENT GRAN
per Emili Ramos, secretari de l'Ass. Jubilats Mataró-Maresme

Tenim drets els vells?

La societat occidental d'ençà l'implantació de la tecnologia industrial més avançada en tota mena de processos de fabricació i de la millora sanitària en quan a investigació i aplicació pràctica en la farmacologia i dietètica ha millorat considerablement en l'esperança de vida de les persones, que d'any en any es va acreixent i sembla, tal com passa amb les marques atlètiques, que no hi hagi límitació a la vista.

Això preocupa, amoïna i posa nerviosos alss governants, particularment als economistes; tenen paüra, tal com ha dit l'actual ministre d'Economia espanyol: "a la llarga poden posar en perill, la gent gran, l'equilibri pressupostari".

Es parla d'implantar una llei de dependència de les persones grans i, com tot, te un cost, semble ser que el P.I.B. (Producte Interior Brut), s'apujaria en un 0'7%, ves per on el mateix famós percentage que tan generosament prometeren aplicar en ajudes al Tercer Món i que mai s'arriba a acomplir.

Tal com assenyala la sociòloga Eulàlia Solé en un recent article publicat al diari La Vanguardia, el fet de que uns propers 15 o 20 anys haurà augmentat el cens de gent major de 50 anys i que sobrepassant el 50% del votants constituïm majoria absoluta en l'electorat, no els deixarà aplicar les reformes com la de retallar les prestacions i castigar-los a una vellesa miserable, cosa que per dissort ja en son molts quela pateixen.

Diu la citada escriptora que si a l'any 1948 fou instituïda la Declaració Universal del Drets Humans i que no obstant que aquest document per ell mateix ja hauria d'esser suficient, les Nacions Unides, pel 1989, vàren proclamar també, la Declaració dels Drets de la Infància; per quan, doncs, s'instituïran els Drets de la Vellesa Digna, cosa que comportaria que ningú poguès negar-nos, als jubilats, el dret a una paga i agombolaments decents fins al final de la nostra existència.

No hauria d'importar que la Seguretat Social tingués mancança o excedent, son els pressupostos mateixos de l'estat els que han d'aportar tot el que es necessita per el Drets dels Ancians, és un capítol fonamental. Perquè, cal preguntar-se: la societat ha d'ometre la nostra contribució a l'actual benestar?

Quan érem joves i teniem vida laboral activa, i contributiva, que vàrem fer?: treballar, procrear, cuidar la família i millorar tant com poguerem la societat que ens tocà per tal d'arribar a on estem ara.

Si els nens, futur indefectible, tenen dret a l'educació, a la salut, als serveis sanitaris i a la protecció de la família. costi el que costi, nosaltres que hem fet possible que ells ara hi siguin, perquè no som mereixedors d'un tracte digne?

Valgui aquesta modesta postil·la com a reconeixement al ben escriure i raonada exposició de l'escriptora i sociòloga Eulàlia Solé.

Durant la seva trajectòria, López també ha treballat amb l’oli o l’acrílic, però és l’aquarel·la la tècnica que el fa sentir més bé

Les aquarel·les de Cesc López prenen l'Espai Capgròs aquest mes de març

El pintor mataroní inaugura aquest divendres una exposició amb les seves darreres creacions, inscrites en plena evolució de la seva carrera

per V. B. - fotos R. Gallofré - 26/02/2009 18:41 (95 lectures)

El pintor amb una de les seves obres
El mataroní Cesc López ostenta un llarg currículum expositiu que l’ha portat a mostrar la seva obra a diverses sales principalment del Maresme i Barcelona, però també a Lisboa i California. Ara arriba a l’Espai Capgròs, carregat amb les aquarel·les que protagonitzaran l’exposició del mes de març de la sala, en un moment important de la seva trajectòria. La mostra porta per títol “Trets extrets” i posa de manifest l’evolució que està vivint l’artista i les seves creacions, partint de la figuració que ha marcat bona part de la seva trajectòria. “Vinc d’un figuratiu molt clar, i estic anant cap a l’extracció, que és una mena de pas intermedi en el camí cap a l’abstracció”, afirma l’artista. El concepte d’extracció li serveix per definir el seu estat actual, que considera “necessari”. No vol mantenir-se sempre en una pintura de caire exclusivament figuratiu (“hi ha pintors realistes que són fantàstics, amb una tècnica magnífica, però en el meu cas aquest no és el fi de la pintura”, assegura). Però tampoc creu que ja pugui fer el salt a l’abstracció. “Jo penso que hi arribaré, però cal seguir un camí”. I “l’extracció” és la propera parada, la que es podrà veure a l’Espai Capgròs.

Durant la seva trajectòria, López també ha treballat amb l’oli o l’acrílic, però és l’aquarel·la la tècnica que el fa sentir més bé. “És la meva essència”, constata el mataroní. Unes aquarel·les que ara utilitza per crear obres amb un objectiu pincipal: “Arribar a expressar el màxim amb el mínim d’elements possibles”. Una concepció minimalista a la que molts creadors de tot tipus de disciplines acaben arribant en algun moment de la seva trajectòria. “La gràcia de qualsevol art és extreure allò que no serveix i deixar l’ànima”, explica l’artista, que també va servir una metàfora del golf. “Com menys cops, millor”. La qüestió és embocar per la via més ràpida possible.

I com es tradueix aquest procés d’extracció i minimalisme? En una exposició d’una quinzena d’aquarel·les de format mitjà (70 x 60 cm majoritàriament) en què tracta diverses temàtiques que han marcat el pintor en els darrers anys: els paisatges marins, els interiors i els seus contrallums, els mercats... Però també sorgeixen paisatges imaginaris que es mesclen amb altres de reconeixibles. “És un resum del meu conscient i subconscient”, afirma. “Ja no m’interessa tant la figura com la suma de colors i formes”, destaca de nou López, per explicar com de diferents són els seus quadres actuals respecte a les creacions d’anys anteriors.
López, que recorda amb especial il·lusió la mostra que va protagonitzar al Cafè Latino dedicada al món del jazz, valora molt la relació amb el públic. “Jo pinto per a tothom, així que estic disposat a que em diguin el que calgui”, explica l’artista, que assegura que el públic no té un pel de tonto. “Encara que diguin que no hi entenen d’art, no els pots enganyar, al final la gent no s’equivoca”.